LLEIDA CF

#Més forts.Més Lleida.

Unió Esportiva Lleida

Unió Esportiva Lleida

U.E. Lleida

Fundació: 1939 (com a Lleida Balompié-AEM)

Desaparició: 10 de maig de 2011

 

La Unió Esportiva Lleida va ser un club de futbol situat a Lleida, Catalunya. Va jugar al sistema espanyol de lligues de futbol i va ser l’equip més representatiu del territori. Va ser fundat el 1939 com a Lleida Balompié, a partir de la unió de diverses entitats de la ciutat, però no va adquirir la seva estructura tradicional fins al març de 1947 quan es va unir al Club Esportiu Leridano, per a formar la Unió Esportiva Lleida.

El 1978 va canviar de nom a Unió Esportiva Lleida. Al llarg de la seva història, l’equip va jugar dues vegades a la Primera Divisió, però no s’hi va poder mantenir. El primer cop va ser durant la temporada 1950-1951, quan va acaba cuer, i la segona el 1993-1994 en què va quedar en penúltima posició.

El 2010, l’entitat va tenir greus problemes econòmics que la van obligar a declarar-se en  concurs de creditors, cosa que va comportar la seva desaparició i la venda de la plaça a Segona B per convertir-se en el Club Lleida Esportiu, passant a nomenar-se el juliol de 2024 Lleida CF.

Creació de l'equip (1939-1947)

L’entitat es va crear la primavera del 1939, pocs mesos després que finalitzés la Guerra Civil quan diverses societats esportives com el Lleida Sport Club, l’Associació Esportiva Lleida Calaveres i l’Associació d’Exalumnes Maristes (AEM) es van unir per crear un club representatiu de la ciutat. El president de l’AEM va aportar l’estadi, l’actual Camp d’Esports, que es va construir el 1919.

El primer president del Lleida Balompié va ser Sebastià Tàpies mentre que el primer entrenador va ser José Pérez. Amb un equipament de camisa blau cel i pantalons blancs van disputar el primer partit el 5 de novembre de 1939 contra el club de Borges Blanques.

Partint de les categories regionals, es va anar ascendint esglaons fins a pujar a la Tercera Divisió la temporada 1943-1944. El Lleida Balompié no era l’únic club que hi havia a la ciutat; també hi havia el Club Deportivo Leridano, fundat el 1941 i vinculat a l’exèrcit.

Tot i que el Lleida Balompié va assegurar-se la permanència a Tercera, els resultats esportius estaven per sota les expectatives. Per això, les autoritats van impulsar la fusió entre aquest equip i el Leridano i el 9 de març de 1947 es va constituir oficialment la Unió Esportiva Lleida. El Camp d’Esports va ser remodelat i el club va gaudir d’un pressupost més gran.

La nova entitat va conservar el color blau a la roba. A poc a poc, es va anar millorant la classificació i la temporada 1948-1949 van quedar campions de Tercera, per la qual cosa van pujar, l’any següent, a la Segona Divisió.

Estancament i crisi esportiva (1951 a 1987)

Quan va tornar a la Segona Divisió, el club es va marcar com a objectiu l’ascens a la màxima categoria. Es va signar un acord de col·laboració amb el Futbol Club Barcelona pel qual els culers cedien futbolistes i tenien opció preferencial sobre els millors jugadors. Tot i això, només van assolir una tercera posició durant la temporada 1953-1954. Després de sis temporades a Segona, l’equip va baixar a Tercera la temporada 1956/57.

A partir d’aquí l’objectiu va ser l’ascens a Segona Divisió que no es va aconseguir fins al 1964-1965. Essencial va ser l’arribada a la presidència de Ramon Vilaltella; a la fase d’ascens, els catalans van guanyar al Deportivo Alavés i al Calvo Sotelo d’Andorra.

Tot i que els lleidatans esperaven tenir un rendiment similar al dels anys 1950, els resultats no van acompanyar i l’entitat va tenir problemes per mantenir-se.

Finalment, la temporada 1967-1968 el club va baixar a Tercera, fet que va provocar un descens en el nombre de socis i una caiguda de públic al camp. La poca resposta dels aficionats va motivar la dimissió del president i el club va tenir problemes financers que el van obligar a desfer-se dels millors jugadors.

Sense professionals que poguessin garantir la permanència, el club va baixar a Territorial Preferent l’any 1969-1970 on només hi va estar un any, ja que van finalitzar la temporada com a campions. En tornar a la Divisió de Bronze, els lleidatans van tenir problemes per lluitar per la permanència i l’objectiu de la Segona Divisió estava cada cop més lluny.

Amb l’arribada de la democràcia el club va patir diversos canvis. Es va modificar el nom oficial pel d’Unió Esportiva Lleida que es va mantenir fins a la seva desaparició. També es va canviar del color blau cel al blau a la roba i al blau fosc a partir de 1985.

En l’àmbit esportiu, el club va pujar la temporada 1977-1978 a l’acabada de crear Segona Divisió B en haver-se situat entre els deu primers del seu grup a Tercera. La UE Lleida va aconseguir certa estabilitat, però l’assistència al camp va continuar sent fluixa perquè els resultats no acompanyaven.

Retorn a la Segona Divisió i ascens (1987 a 1993)

Vint-i-dos anys després, presidida per Mario Durán, la UE Lleida va pujar a Segona Divisió la temporada 1986-1987. A les ordres de Jordi Gonzalvo, els blaus van fer una bona temporada aconseguint l’ascens en un partit contra l’Almeria CF. El 1987 l’Ajuntament va començar a organitzar el Trofeu Ciutat de Lleida.

Durant la temporada 1987-1988, el club va fer una bona campanya que li va permetre acabar a sisena posició. Tot i això, un any després la situació es va capgirar al quedar en les últimes posicions. Va cessar el tècnic Koldo Aguirre i va arribar José Manuel Esnal ‘Mané’ que no va poder fer res per a evitar el descens. Amb tot, va formar un bloc sòlid que va ressituar la UE Lleida a Segona Divisió com a campió de grup durant la campanya 1989-1990, coincidint amb les noces d’or de l’entitat. Destacats jugadors van ser Mariano Azcona, màxim golejador de la categoria amb 26 gols, i José Emilio Amavisca que va jugar a la UE Lleida durant la temporada 1991-1992.

El 1992 la UE Lleida es va convertir en SAD, Societat Anònima Esportiva, i l’Ajuntament de Lleida se’n va fer accionista. Van millorar els resultats i l’objectiu de l’ascens estava més clar. Mané va continuar liderant el projecte amb futbolistes com James Cantero. Després de dues temporades a la part alta de la taula classificatòria es va viure el millor moment esportiu amb l’ascens dels lleidatans a la Primera Divisió amb una victòria per 3-0 davant del CD Badajoz, el dia 5 de juny de 1993. El porter croat Mauro Ravnić va guanyar el Trofeu Zamora de la categoria.

Nova etapa a Primera Divisió (1993 a 1994)

La UE Lleida va afrontar la temporada 1993-1994 a Primera Divisió amb una renovació de plantilla. La meitat va ser traspassada i van arribar jugadors cedits que tenien experiència a la màxima categoria i també estrelles internacionals com Nikola Milinković o el davanter Søren Andersen, procedent de l’Aarhus GF. El Camp d’Esports va ser totalment remodelat.

Tot i l’esforç per aconseguir la permanència, la UE Lleida va patir una mala primera volta que la va dur als llocs de descens. No van guanyar el primer partit a casa fins al 12 de desembre, amb un 1-0 contra el Real Valladolid. El rendiment dels fitxatges no era el desitjat i el club va haver de contractar al davanter uruguaià Gustavo Matosas. La situació no es va poder corregir a temps i l’equip va acabar, en penúltim lloc, a tres punts de la permanència.

Tot i la mala temporada, la UE Lleida va donar dues alegries en vèncer els principals equips de la Lliga espanyola. Els blaus van guanyar, el 21 de novembre de 1993, el FC Barcelona al Camp Nou per 0-1 amb un gol de Jaime Quesada a cinc minuts del final. I el 6 de març de 1994, la UE Lleida va guanyar el Real Madrid per 2-1 amb gols de Sergi Parés i d’Andersen; un partit que també es recordat per l’esbroncada de l’entrenador madridista, Benito Floro, als seus jugadors al descans.

Després del descens, la temporada 1994-1995, la UE Lleida va ser un dels màxims favorits a Segona Divisió per a recuperar la categoria. Va acabar tercer a la Lliga regular, a un lloc de l’ascens directe, per la qual cosa va haver d’enfrontar-se a la promoció al Real Sporting de Gijón. Al partit d’anada els lleidatans van empatar al seu camp per 2-2, però a la tornada els asturians van vèncer per 3-2 a El Molinón. Mané va abandonar la banqueta del Lleida després de vuit temporades i el club va haver d’afrontar una nova etapa de la seva història.

Últims anys d'existència (1994-2010)

L’objectiu va continuar sent l’ascens, per a la qual cosa es van contractar amb jugadors amb experiència a la màxima categoria i entrenadors com Juande Ramos. També hi va haver fitxatges atractius com el de Sotaro Yasunaga, primer japonès que va jugar a la Lliga Nacional de Futbol Professional.

Tot i això, no es van poder igualar els resultats de Mané i la UE Lleida es va quedar estancada a la Segona Divisió. El 1995 el president del Fòrum Samitier, Jaume Llauradó, va adquirir les accions a l’Ajuntament per un valor inferior al que van ser comprades i va passar a ser el soci majoritari. Josep Lluís González va presidir l’entitat en aquell període.

Els mals resultats esportius i la gestió de la Junta directiva va acabar, el 1998, amb la compra de les accions per part de l’empresa Gestió Esportiva de Lleida i l’arribada d’un nou màxim accionista, Tatxo Benet, soci fundador i directiu de Mediapro que va aguantar a l’entitat fins al 2010.

Una de les millors campanyes del Lleida va ser durant la temporada 1999-2000 quan es va classificar cinquè i va estar a punt de situar-se als llocs d’ascens. El club estava a les ordres de Víctor Muñoz i tenia una plantilla amb jugadors com Quique Álvarez, que més tard va jugar a la màxima categoria igual que Raúl Tamudo. Tot i l’èxit, l’equip va haver de vendre els seus millors futbolistes i fer una renovació completa de l’equip per la temporada 2000-2001 amb contractacions com la de Carles Busquets. Els nous fitxatges no van rendir com s’esperava i els blaus van acabar cuers, cosa que els va costar el descens a la Segona Divisió B.

La UE Lleida es va marcar com a objectiu el retorn a la Divisió de Plata, però no ho va aconseguir fins tres temporades més tard. La 2003-2004, els blaus van liderar el seu grup a la fase regular i es van imposar a la Cultural Leonesa, al Celta B i a la Unión Deportiva Pájara- Playas de Jandía a la fase d’ascens a Segona.

Per tal de complir els requisits econòmics de la Lliga, l’entitat va fer una ampliació de capital. A partir d’aquí les prioritats van canviar i el nou objectiu era la lluita per la permanència, per a la qual cosa va tenir jugadors com Nakor Bueno o Sergio Rodríguez. Van aguantar dos cursos fins que a la temporada 2005-2006 van baixar a la Segona B.

Després d’aquest descens, la UE Lleida es va mantenir algunes temporades a Segona Divisió B amb més problemes econòmics que esportius. Sense diners va haver de conformar-se amb jugadors del planter o cedits. L’exjugador Miguel Ángel Rubio Bueno va ser l’entrenador fins al 2006. L’entitat va registrar deutes, fruit de la gestió i dels diners invertits en anys anteriors per tal de tornar a la Segona Divisió.

Desaparició de la UE Lleida i naixement del Club Lleida Esportiu

El 25 de juny del 2010, el màxim accionista Tatxo Benet va abandonar la gestió i va cedir totes les seves accions a l’empresària Annabel Junyent. A l’informe del Concurs de Creditors es va xifrar el deute en 28 milions d’euros, la meitat dels quals corresponien a pendents amb la Seguretat Social. Com que no es va arribar a presentar un Pla de Viabilitat es va decretar la liquidació de la Unió Esportiva Lleida i la seva desaparició.

El darrer partit que es va disputar va ser contra l’Hospitalet el 15 de maig de 2011. Quan va acabar la temporada es va posar a subhasta la plaça a Segona B i un grup inversor liderat per l’empresari local Sisco Pujol, que era el president de l’EFAC Almacelles, la va adquirir i li va donar el nom de Lleida Esportiu.

2011-2012, inici d´una nova etapa

L’endemà d’aconseguir els drets federatius per jugar a la categoria de la desapareguda UE Lleida, Sisco Pujol va presentar la seva dimissió irrevocable per desavinences pel repartiment accionarial entre la directiva. Pujol pretenia un 51% i la resta de directius contemplaven entregar-li un 50%. La resta d’integrants van decidir continuar amb el projecte nomenat, a l’espera d’escollir un nou màxim representant, Albert Esteve com a president en funcions. Amb Sisco Pujol també va presentar la dimissió Eudard Sentías, un dels vocals que s’havia de fer càrrec de l’àrea econòmica. Així, Albert Jové en va ser el nou responsable mentre que l’advocat Sebastià Mothe va ocupar l’àrea jurídica i Jordi Esteve l’àrea esportiva.

2012-2013, la primera promoció

En l’àmbit esportiu, la temporada 2012-2013 es va aconseguir el primer play-off d’ascens a la Segona Divisió A. La primera ronda es va superar contra el Leganés, amb un 2 a 1 al Camp d’Esports i un 1 a1 a Butarque, però la segona es va perdre contra el Real Jaén a la tanda de penals, després d’una eliminatòria que havia acabat en empat a 1 en tots dos partits.

2013-2014

Aquesta temporada, el Lleida es va tornar a classificar per a la promoció d’ascens encadenant dos play-offs consecutius. En aquella ocasió van vèncer el Toledo a la primera ronda, amb un 1 a 1 al Salto del Caballo i un 2 a 1 al Camp d’Esports,  però van tornar a caure a la segona ronda contra un rival que havien derrotat precisament l’any anterior, el Leganés.

L’eliminatòria es va resoldre amb un empat a 1 a l’estadi lleidatà i amb un 1 a 0 al camp madrileny. Aquella mateixa temporada, l’equip blau va arribar als setzens enfrontant-se al Betis. L’eliminatòria, no exempta de polèmica, es va resoldre per als sevillans tot i que el Lleida va estar a punt de passar de ronda. El partit d’anada va acabar 1 a 2 per al Betis i el de tornada amb un empat a 2.

2014-2015, la derrota a Cornellà

Aquesta temporada el Lleida va estar a punt de classificar-se per al play-off, però una derrota al camp del Cornellà, que havia ascendit, li va impedir disputar-lo. Aquesta victòria del Cornellà va assegurar-li la permanència a la darrera jornada.

2015-2016, a punt de pujar

La promoció no tornaria fins a la temporada 2015-2016 en què l’ascens a la Segona A va estar més a prop que mai. A la primera ronda, el Lleida va eliminar el Barakaldo sense gaires complicacions: 1 a 0 al Camp d’Esports i empat a 1 a terres basques.

A la segona ronda es va enfrontar a un potent filial del Reial Madrid que va eliminar amb solvència amb un resultat acumulat de 4 a 0 per l’equip de la Terra Ferma. Al partit d’anada els blaus van guanyar per 1 a 0 amb una rematada d’Óscar Vega que va fer esclatar la graderia d’un estadi ple de públic. En el partit de tornada la victòria va ser encara més clara: un 0 a 3 a l’estadi Alfredo di Stéfano.

A la tercera i última ronda, el Lleida va disputar una de les darreres places d’ascens a la categoria de plata amb un altre filial, aquesta vegada el del Sevilla. Tots dos partits van acabar 0 a 1 beneficiant respectivament a cada equip, per la qual cosa a la tornada, jugada a la capital andalusa sota un sol de justícia, es va haver d’anar a la pròrroga i als  penals. El Lleida va acabar perdent i el Sevilla Atlètic va pujar a Segona A tot i que acabaria baixant dues temporades més tard.

2016-2017

El Lleida va dibuixar una trajectòria irregular i no va poder disputar el play-off que la temporada anterior gairebé el va dur a l’ascens. El mèrit més important va ser la classificació per jugar la Copa.

2017-2018, el miracle d'Anoeta

La temporada 2017-2018 es va aconseguir una altra fita a la Copa. Als setzens de final els del Lleida es van trobar a la Real Sociedad, un equip que jugava en competició europea. A l’anada van guanyar els donostiarres per la mínima al Camp d’Esports, però la tornada va ser un partit totalment diferent. L’equip basc, que va arribar a posar-se 2 a 0 al marcador, va veure com el Lleida li empatava el partit tan sols dos minuts després del descans i més tard culminava la remuntada amb un gol de cap del jove Bojan Radulovic que estrenava el seu partit comptador particular amb l’equip lleidatà. Després de la gesta èpica viscuda a Anoeta, el Lleida va arribar als vuitens de final per enfrontar-se a l’Atlético de Madrid. El resultat acumulat de l’eliminatòria va ser de 7 a 0 per al conjunt madrileny.

2019-2020, el xoc de la pandèmia

Des d’aquella promoció d’ascens fallida a l’últim moment, els resultats finals van permetre a l’equip classificar-se per a la Copa del Rey però no pel play-off.

La temporada 2019-2020 va ser la desena a la mateixa categoria quan es va produir una aturada insòlita de la competició arran de la crisi mundial generada pel coronavirus. La darrera jornada de la Lliga regular va ser la del cap de setmana del 7 i 8 de març de 2020. El Lleida era cinquè a quatre punts del líder, el Castelló. La decisió de la RFEF va ser la de disputar una promoció d’ascens ràpida durant la segona meitat del mes de juliol.

2020-2021, la liquidació de la Segona B

La temporada 2020-2021 va ser la darrera en què es va disputar el campionat de Lliga sota el nom de Segona Divisió B. Després de 44 anys, aquesta categoria es va liquidar a favor de la creació d’una nova estructura organitzativa de la RFEF.

L’objectiu d’aquesta remodelació va ser reduir el nombre d’equips a la tercera categoria del futbol espanyol i professionalitzar-la. En aquest context, el Lleida es va incloure en el subgrup 3a de la Segona B amb la resta d’equips catalans a la primera fase del campionat de lliga on va aconseguir 27 punts quedant al setè lloc de la classificació. La segona fase es va disputar com a promoció d’ascens o de permanència en funció de la posició que ocupava cada equip. Només els tres primers de cada grup optaven a pujar a Segona. L’equip de la Terra Ferma va jugar contra els conjunts del subgrup 3b, el dels valencians, per accedir a la nova Primera divisió RFEF que equival a mantenir la categoria.

Actualitat

El juny de 2021, el Club Lleida Esportiu Terraferma i el Club Grup Elías de futbol sala es van fusionar convertint-se en el Club Lleida Esportiu que va ser inscrit al Registre d’Entitats Esportives de Catalunya com a Lleida Ponent Club de Futbol.

Des del 2022 el seu president és l’empresari gallec i exjugador de la Unió Esportiva Lleida, Luis Pereira Barreiro, que ha assumit la gestió del club desplegant un ambiciós projecte sota el moviment #salvarlleidaesportiu per a reflotar l’equip i les instal·lacions i impulsar el progressiu ascens de la categoria per aconseguir recuperar els millors temps, tant en l’àmbit esportiu com social, del Lleida CF.

 

Aquestes són les diferents denominacions de què ha disposat el club al llarg de la seva història:

Unió Esportiva Lleida (1947-1978)

Unió Esportiva Lleida (1978-1992)

Unió Esportiva Lleida, S.A.D. (1992-2011)

Club Lleida Esportiu Terraferma – Club Lleida Esportiu (2011 – 2021)

Lleida Ponent Club de Futbol – Lleida CF (2022 – )

CONTACTA AMB EL LLEIDA ESPORTIU

Envia’ns qualsevol dubte o suggerència que tinguis a través del següent formulari i et donarem resposta el més aviat possible.

També pots posar-te en contacte amb nosaltres a través del nostre telèfon 973 347 114 o enviar un mail a somiserem@lleidaesportiu.futbol

No t’oblidis de seguir-nos a les nostres xarxes socials

Dades personals
Pregunta'ns