Tot és extrem a Lleida, tant a la ciutat com a la província. Boira espessa i fred a l’hivern. Calor sufocant a l’estiu. Un riu icònic que ens travessa. Unes muntanyes a l’horitzó. Uns parlen de riquesa, altres d’abandonament. La nostra bellesa necessita un bon ull.
En aquest context, ja de per si inhòspit, sobreviu una entitat. Un club avesat en mil batalles. Sempre amb la marca de la supervivència escrita en lletres d’or. El nostre estimat Lleida Club de Futbol és sinònim de superació, d’afrontar la dificultat.
Terra ferma l’anomenen els admiradors del nostre lloc al món. Aquí han viscut guerrers, poetes i somiadors. Dones valentes. Homes lluitadors. La Seu Vella dignifica el nostre escut, imponent damunt del turó ens diu sense paraules que la història no es toca ni es taca. Les persones del territori són la nostra força. Això no es pot comprar ni negociar.
Volem somiar. Volem vèncer, amb treball i honestedat com a valors que ens identifiquen. Disposats a alçar els punys. Els soldats romans sabien com les gastaven els antics lleidatans. Aquí van fer la instrucció per guanyar futures guerres. No tothom sobreviu a la llera del Segre.
Tornarem a la glòria desitjada. Tornarem on mereixem. Portarem la nostra bufanda a l’Indíbil i Mandoni. Ells van evitar que la nostra estimada capital fos arrasada pels cartaginesos. I en aquesta travessia, dura i costosa, veurem onejar la bandera amb el color del cel. El blau pur del nostre Lleida.
